Si el públic, abans d'assistir al concert de la sala Jamboree de Barcelona, tingués el disc -recent sortit al mercat- encara calent a les mans, si llegís els noms de Mozart i Beethoven a la contraportada de l'àlbum, si veiés que en relació a Adaggio hi posa: "Based on Chopin's Fantaisie in C# minor, Op. Posth. 66..." o que del Vals de la Media Hora hi diu: "Based on Chopin's Minute Waltz, Op. Nº1" , etc... etc..., potser es preguntaria si allò és jazz o no és jazz. I potser, desconcertat per la caràtula del disc, s'afanyaria a escoltar-lo per estar segur de la resposta... Sí, és jazz!
Sens dubte, si alguna cosa il.lustra a la perfecció la textura emocional que Paquito D'Rivera i el seu sextet aconsegueix transmetre en el seu nou treball és el factor sorpresa que comporten els onze temes enregistrats en el disc i, sobretot, l'aventura que suposa no poder estar mai segur d'on et portarà la música.
Per D'Rivera el jazz sempre ha estat en connexió amb els grans mestres de la música. Al llarg de la història músics i compositors sempre han trobat la inspiració a banda i banda de l'aparent frontera que separa l'anomenada música clàssica del Jazz, d'una manera natural i enriquidora."Duke Ellington decía que solamenta hay dos tipos de música" -va dir des de l'escenari- "la buena y la otra".
El concert de dijous 31 de juliol a la mítica sala de la Plaça Reial va ser una experiència molt didàctica. Van començar interpretant l'arranjament de Mauricio Pinchi Cardozzo de Las Abejas, obra del compositor i guitarrista paraguaià Agustín Barrios Mangoré, per seguir després amb Vals de la Media Hora, arranjament del pianista i compositor cubà Pepe Rivero. "Como el Vals del Minuto de Chopin era una pieza muy corta Pepe Rivero le hizo un arreglo y ha quedado de media hora", va dir D'Rivera, repartint simpatía i encomenant molt bon humor.
I també, fent referència a Adagio: "Mozart no era austriaco, eso es mentira, era de New Orleans, y el segundo movimiento para clarinete -quizá la pieza más bella escrita para clarinete y orquestra- es un blues, lo que pasa es que toda la vida lo han tocado mal y por eso ahora nosotros lo tocamos como tiene que ser", per passar a interpretar-lo al millor estil góspel.
I també, fent referència a Adagio: "Mozart no era austriaco, eso es mentira, era de New Orleans, y el segundo movimiento para clarinete -quizá la pieza más bella escrita para clarinete y orquestra- es un blues, lo que pasa es que toda la vida lo han tocado mal y por eso ahora nosotros lo tocamos como tiene que ser", per passar a interpretar-lo al millor estil góspel.
Per introduir la peça Libertango Paquito va parlar de l'innovador que va ser Charlie Parker a qui va comparar amb Ástor Piazzola: "Por fin el tiempo les dió la razón... Ástor Piazzola cambió él solito toda la cara del tango de la música argentina alrededor del mundo".
Finalment van tocar Pa Bebo, escrita per Pepe Rivero i dedicada a Bebo Valdés, un entranyable homenatge al gran pianista cubà.
El jazz és axí: pura emoció. Et fa créixer, et posa al dia. Un plaer bonic de compartir.
Paquito D'Rivera Sextet: Paquito D'Rivera (clarinet i saxo), Pepe Rivero (piano), Manuel Machado (trompeta i fiscorn), Reiner Elizarde "El Negrón" (contrabaix), Georvis Pico (batería), Yuvisney Aguilar (percusió).
